L’hoquei patins comporta lesions específiques, a la musculatura adductora de la cuixa i al genoll

L’hoquei patins és un esport que es practica a gran velocitat (fins a 8,3 m/s) i en el qual les probabilitats de col·lisió entre els esportistes són elevades. Això, junt amb l’ús d’un estic de fusta i una bola sòlida que es pot desplaçar fins a 115 km/h, suposa que el risc de traumatisme és elevat. A més a més, però, l’hoquei patins és un esport que té un patró lesional específic i diferencial. Així ho ha demostrat Bernat de Pablo Márquez, metge especialista en medicina familiar i comunitària, en la seva tesi doctoral “Epidemiologia lesional en l’hoquei patins”, defensada a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i dirigida per Martí Casals i Gil Rodas.

L’estudi de De Pablo revela que les lesions més freqüents en l’hoquei patins són les musculars, especialment a les extremitats inferiors i a la regió medial de la cuixa (musculatura adductora) en jugadors de pista i les lesions articulars de genoll en els porters. “La biomecànica de l’hoquei patins, amb un desplaçament lateral i posterior de l’extremitat inferior durant el gest de patinar pot explicar l’origen d’aquestes lesions, reforçat pel fet que les lesions de la musculatura adductora també són freqüents en altres esports de patinatge”, explica l’autor del treball. 

En el cas dels porters, els resultats de la tesi demostren que la incidència lesional és menor que en jugadors de camp i desmenteixen el mite que la posició de porter és la més perillosa de l’hoquei patins. Amb tot, les lesions lligamentoses de genoll, principalment del lligament lateral intern, i les lesions de musculatura isquiotibial han resultat més prevalents en porters que en jugadors, fet que es podria explicar per la postura adoptada pels primers.

En la pràctica de l’hoquei les lesions dels lligaments encreuats de genoll són molt baixes, a diferència del que passa en altres disciplines esportives (futbol, bàsquet, handbol...), en què aquest tipus de lesió cada cop és més freqüent i comporta per a l’esportista un llarg període de baixa esportiva, limitant així el rendiment a curt i mitjà termini dels esportistes. “La naturalesa de l’hoquei patins, on no existeix fixació del peu a l’hora de fer rotacions de genoll podria explicar la nul·la incidència d’aquest tipus de lesions”. Les lesions lligamentoses descrites a la tesi han afectat el lligament lateral extern del turmell i el lligament lateral intern del genoll, aquest últim principalment en porters.

Lesions traumàtiques i entre les jugadores

La tesi doctoral recull que les lesions traumàtiques (contusions i fractures) són freqüents en l’hoquei patins i les lesions craniofacials són un motiu de preocupació. En aquest sentit, des de la temporada 2021-2022 es va instaurar l’obligatorietat de portar casc protector en les categories inferiors a quinze anys. En les categories sèniors ara per ara és optatiu, “però els resultats obtinguts al treball aporten dades amb vista a avaluar la implementació obligatòria del casc”, explica de Pablo. Cal destacar, però, que en els esportistes d’elit la incidència de lesions a la regió cranial és baixa.

Per gènere, en aquesta recerca s’ha constatat que les jugadores femenines d’hoquei patins tenen patrons lesionals diferents dels masculins. En concret, s’ha observat una major prevalença de lesions lligamentoses a l’extremitat inferior, tant de turmell com de genoll. Alguns estudis han assenyalat una major laxitud en el gènere femení, fet que comportaria un major risc de lesions lligamentoses. Així i tot, en aquesta tesi no es recullen lesions greus de genoll —principalment del lligament encreuat anterior—, a diferència del que s’ha detectat en altres esports.

Poca recerca fins ara

La tesi de De Pablo s’ha basat en quatre estudis observacionals que s’han acabat publicant en publicacions científiques i analitza les mostres més àmplies de jugadors d’elit d’hoquei patins presentades fins ara. No obstant això, en recerca científica, l’hoquei patins es pot considerar un esport abandonat fins a principis del s. XXI. L’anàlisi de l’epidemiologia lesional ha estat escassa, a diferència dels protocols de vigilància epidemiològica que hi ha ben establerts en altres esports com ara el futbol, el bàsquet, l’handbol o el rugbi. Fins a l’actualitat, els estudis publicats sobre hoquei patins són bàsicament de casos o descriptius. “Cap dels estudis publicats fins al moment han presentat resultats sobre incidència lesional, no han diferenciat les lesions per posicions de joc ni han reportat lesions en esportistes femenines per conèixer per primera vegada el patró lesional d’aquest esport”, diu l’autor de la tesi.

Com a futures línies d’investigació, el treball de De Pablo proposa realitzar un estudi prospectiu durant més d’una temporada per confirmar els patrons lesionals descrits a la tesi i desenvolupar estudis d’epidemiologia lesional en categories sèniors no nacionals i en categories inferiors. També s’apunta, entre altres, la possibilitat de recopilar les hores d’exposició (entrenament i partit) per facilitar el càlcul d’incidència lesional i injury burden, i suggerir estratègies per reduir lesions craniofacials com les que s’han implementat en altres esports.

“Epidemilogia lesional en l’hoquei patins” és la primera tesi doctoral que s’ha desenvolupat en el marc del programa de doctorat en Medicina i Ciències Biomèdiques de la UVic-UCC, coordinat per Marta Otero.